Recuerdos de París.

M'apleguen les noticies com una sacsada, de sobte, sense avis ni mesura. Que es vareu trobar, que vareu exigir la meva presència. Escolte el missage de veu al wassap i me boten les llágrimes d’alegría, un pols d’adrenalina i el cor em bat a mil. Quan fa que no ens viem? Vint i cinc anys? “Está divorciado y tiene dos niños” m’informa la nostra amiga comù.

M’alçe hipnòticament sense saber on vaig i em sorprenc cercant la caixa abandonada on vaig depositar les cartes, escrits i postals de l’altra era; concretament eixa  postal teva des de París,  que em donares en mà (en una galantísima lliçó de valentía) després d’haverme convidat uns díes adès a acompanyarte, ¿Estás boig? Et vaig dir ¿vols que mons pares me maten? “no vaig poder enviarte-la, però te la porte personalment…” Què imbècil i desafortunada vaig estar. La meva compassió per a mí mateixa m’ha fet oblidar les meves paraules, però des d’aleshores deixares de rondar el meu camí. Camí que endivine hi haguera resultat molt més senzill, desbrossat i bonic,  amb la teva companyia.

En defensa meva declare que, dues coses he complit com a penitència i redenció durant aquestos anys;  per una banda,  m’he negat anar a París. Sempre he trobat una excusa per no anar-hi, en senyal d’una (tal vegada absurda) lleialtat cap a tú; i per altra, més d’una vegada m'he sorprés soterrantme els dits per baix dels llençols simulant els teus volguent dibuixarme la Eiffel en les parets d'en dins, mitjançant un grafiti francés i humit.

Veig la teva foto i m’emocione fins la bogería més pueril, i em sofoque i altere pensant què em posaré i cóm em trobaràs. Vint i cinc anys dels quals ja en porte uns quants de baixada en picat.

 Hauría de plantejarme molt seriosament creure amb Deu si  tot açò només ha segut per acabar aterrant als teus braços.

Ens veurem el 17, i jo estic valorant si ficarme la postal al bolso per a mostrarte la meva condició de gossa custodia.