M'apleguen
les noticies com una sacsada, de sobte, sense avis ni mesura. Que es vareu
trobar, que vareu exigir la meva presència. Escolte el missage de veu al wassap
i me boten les llágrimes d’alegría, un pols d’adrenalina i el cor em bat a mil.
Quan fa que no ens viem? Vint i cinc anys? “Está divorciado y tiene dos niños”
m’informa la nostra amiga comù.
M’alçe
hipnòticament sense saber on vaig i em sorprenc cercant la caixa abandonada on vaig
depositar les cartes, escrits i postals de l’altra era; concretament eixa postal teva des de París, que em donares en mà (en una galantísima
lliçó de valentía) després d’haverme convidat uns díes adès a acompanyarte,
¿Estás boig? Et vaig dir ¿vols que mons pares me maten? “no vaig poder
enviarte-la, però te la porte personalment…” Què imbècil i desafortunada vaig
estar. La meva compassió per a mí mateixa m’ha fet oblidar les meves paraules,
però des d’aleshores deixares de rondar el meu camí. Camí que endivine hi
haguera resultat molt més senzill, desbrossat i bonic, amb la teva companyia.
En
defensa meva declare que, dues coses he complit com a penitència i redenció durant aquestos anys; per una banda, m’he negat anar a París. Sempre he trobat una
excusa per no anar-hi, en senyal d’una (tal vegada absurda) lleialtat cap a tú;
i per altra, més d’una vegada m'he sorprés soterrantme els dits per baix dels llençols
simulant els teus volguent dibuixarme la Eiffel en les parets d'en dins, mitjançant un grafiti francés i humit.
Veig la
teva foto i m’emocione fins la bogería més pueril, i em sofoque i altere
pensant què em posaré i cóm em trobaràs. Vint i cinc anys dels quals ja
en porte uns quants de baixada en picat.
Hauría de plantejarme molt seriosament creure amb Deu si tot açò només ha segut per acabar aterrant als teus braços.
Ens
veurem el 17, i jo estic valorant si ficarme la postal al bolso per a mostrarte la meva condició de gossa custodia.
Entradas
